Fidelitat al capità: per què Manolo González ha de seguir al capdavant de l’Espanyol malgrat el malson | OneFootball

Cinc punts de 45 possibles. Una ratxa insostenible. El segon pitjor equip d’Europa rere del Metz francès. Quatre mesos sense guanyar, quinze partits. La pitjor ratxa del segle i la segona de la història de l’entitat. L’Espanyol del 2026 és un autèntic malson que encara pot empitjorar. Un conjunt que va finalitzar la primera volta a 18 punts del descens i en posicions europees amb 34 unitats. Quatre mesos més tard, els blanc-i-blaus són dotzens amb 38 punts… a cinc per sobre del descens.

El millor reflex de la situació perica va ser tot just en acabar el partit a Vallecas. Els futbolistes madrilenys van celebrar el triomf com si fos la permanència, bé, és mitja salvació. De fet, en Íñigo Pérez en acabar el partit va explicar que era el partit més important de la temporada per a ell.

En canvi, a l’altra banda, els blanc-i-blaus estaven enfonsats. Les cares dels jugadors eren d’autèntic pànic, de terror. I quan això comença a passar vol dir que la situació pinta molt, molt magre. La derrota de l’Espanyol al camp de futbol de Vallecas va ser cruel.

I llavors arriba la pregunta inevitable: com s’explica això? La dinàmica de l’Espanyol és difícil d’explicar. L’equip s’ha caigut. Tants partits sense guanyar, tants factors en contra i d’altres que no ha sabut controlar. I un aspecte molt important que va assenyalar l’entrenador a la roda de premsa: els jugadors no guanyen duels, segones jugades… en definitiva, que no són intensos. A partir d’allà comença la decaiguda.

El futbol són estats d’ànim i el de l’Espanyol està a prop de tocar fons. Es veu un equip que li costa treure resultats, atrevir-se amb pilota i el factor mental pesa molt. Un equip que hauria de córrer més que ningú, lluitar més que ningú, perquè no té res més a perdre. És un equip congestionat i que no és gens valent. La realitat és que les excuses s’han acabat. Ja no val res més que trobar un resultat sigui com sigui. L’Espanyol – Levante de dilluns és una autèntica finalíssima. Ara sí que en podem parlar de finals perquè realment ho són.

Demanar el cap de l’entrenador és una voluntat lògica. Tots els equips que es troben en la mateixa situació al gran continent ho han fet, com el Metz, l’Hellas Verona, el Tottenham… L’Espanyol, una vegada més, és especial. No es pot defensar una ratxa insostenible com la de 15 partits sense guanyar.

Ara bé, més enllà que a hores d’ara no ho faran… sota el meu parer no seria adient fer fora en Manolo. El gallec és l’entrenador que ha fet que un equip de la part baixa de la taula estigui fora del perill fins a la jornada 32. Amb Manolo González l’Espanyol té un projecte, potser ara ja caduc, però aquest vaixell, si s’enfonsa, que ho faci amb el seu capità. I si s’enfonsa, la responsabilitat no serà només de l’entrenador. Serà d’una propietat, amb un desgavell a la direcció esportiva inclòs, que no ha reforçat l’equip a l’hivern quan era molt necessari. A l’estiu ja veurem la papereta d’una propietat que torna a quedar assenyalada en la setmana on l’altre equip de la multipropietat ha baixat de categoria a falta de cinc jornades.