El comentari de Rubén Martínez a la prèvia | OneFootball

Raúl Moro i Javi Galán a Osasuna. Fran Beltrán, Marc André Ter Stegen i el Claudio «el Diablito» Echeverri al Girona. Umar Sadiq al València; Ilyas Akomach i Carlos Martín al Rayo.

Esmento aquests noms no sols per repassar el mercat, sinó per una evidència: hi ha equips amb les idees clares. Clubs que detecten una manca i actuen en els despatxos —bé,permeteu-me el parèntesi del València, que està en una situació dolentíssima però que també s’ha reforçat—.

La Primera Divisió comença a agitar-se. Els que tenen necessitats reals s’estan movent, i ho estan fent bé. No obstant això, hi ha una dada que congela l’optimisme: nou equips encara no han fet ni un sol moviment d’entrada.

Això ens diu dues coses. La primera: que l’economia dels clubs està en l’UCI. No hi ha diners per a traspassos ni marge per a fitxes.

La segona: que el mercat d’hivern és un parany. Fitxar per les presses d’un jugador que vol anar al Mundial o per la desesperació d’un club per fer fitxat sol sortir car. Les presses, ja saben, són pèssimes conselleres.

I si parlem de necessitats, parlem del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona.

Després de la greu lesió de Javi Puado, el club està obligat a reforçar-se si vol continuar competint amb garanties per lluitar per posicions europees.

Les segones voltes es fan més llargues, pesen més a les cames, i aquí la frescor i la regularitat marquen el camí de l’èxit. L’Espanyol de Manolo González ha tingut continuïtat, amb una plantilla que ha rendit per sobre de les seves possibilitats, demostrant una competitivitat excel·lent i que ha posat el llistó molt alt.

No obstant això, aquest bon rendiment i la bona situació classificatòria provoquen que reforçar la plantilla sigui encara més complicat. No entraria en els plans d’inici de temporada estar on estem ara, i això comporta a no pensar en reforços potents… d’aquests que necessiten inversió per a donar amb la tecla.

Perquè fitxar a granel… amb la malla d’arrossegament… no és una bona decisió. És vital precisar com un cirurgià perquè les peces encaixin a la perfecció en l’engranatge que ja té muntat Manolo González.

Aquest és el treball de la direcció esportiva perica: adaptar-se, trobar perfils —que n’hi ha— i moure’s. Encara que, al final, la pilota recaigui en la propietat, que és qui ha de decidir si invertir o no.

Que a hores d’ara no sapiguem res de reforços és, sincerament, preocupant. Seria una pena desaprofitar aquest moment dolç.

Qui sap si amb un parell de retocs aquest equip podria mirar fins i tot de manera encara més ferma a Europa… però, més enllà de somnis, es tracta de justícia. No estaria res malament ajudar a un entrenador que t’ha retornat la identitat, el sentit del joc i, sobretot, la il·lusió.