La temporada de Ramon Terrats, per Rubén Martínez | OneFootball

Quantes vegades els somnis no surten com un espera? Gairebé mai. La realitat és tossuda, i la de Ramon Terrats enguany en l’Espanyol ha estat una autèntica muntanya russa d’emocions. Ser perico de soca-rel és un orgull, però també una llosa quan les coses no funcionen. Terrats va arribar amb el distintiu d’estrella després del seu pas pel Getafe, però l’adaptació ha acabat sent un camí d’espines.

Moltes vegades les coses no surten com imaginem, ni com ens agradaria que anessin. Ni tan sols els somnis es compleixen a la perfecció, perquè per això són somnis: una mera realitat utòpica, difícilment equiparable al dia a dia. I estic segur que la temporada de Ramon és complexa emocionalment i, per descomptat, també en el futbolístic. El migcampista va viure en primera persona com un somni es feia realitat: vestir la samarreta de la seva vida. No obstant això, el camí és de tot menys fàcil.

L’adaptació a l’equip no va ser bona. Va ser tardana i amb un protagonisme que va acabar sent lletra morta a l’hora de la veritat. Ho va reconèixer el mateix futbolista fa uns dies en roda de premsa: fins al mes de gener o febrer —set mesos després de signar i a tan sols tres d’acabar contracte— no ha aconseguit trobar el seu lloc en la gespa. Però aquest Ramon Terrats cohibit es comença a destapar. La seva millor versió, la que vam veure en el Coliseum amb José Bordalás, està apuntant de nou.

Reapareix aquest futbolista allunyat de la base del joc que actua amb més llibertat. Aquest que parteix des de la banda per a ficar-se cap a dins, gaudint de moviments infinits i enllaçant l’atac amb la defensa.

És cert que la irrupció de Dolan ha eclipsat les opcions de Ramon per a jugar en la seva posició ideal: la banda dreta, on pot traçar la diagonal amb la seva cama bona. En intentar encaixar aquest mateix rol des del costat oposat, els resultats no han arribat fins a les últimes setmanes.

Però el treball està donant els seus fruits: va signar una segona part a València realment positiva i, davant el Celta de Vigo, va fer gala de la seva capacitat per a aparèixer entre línies i ser decisiu en els metres finals. Un gol i una assistència en l’últim per a un futbolista que va ser la il·lusió de tota una afició. Dic que «va ser» perquè, amb el pas de les jornades, la pressió i el nivell de l’equip van allunyar la possibilitat de veure a Terrats triomfar plenament des de l’inici.

La gestió de les emocions és un pilar fonamental, i Ramon ha hagut de bregar amb una pressió desmesurada, sota el meu parer, causada en part per la grata impressió que va deixar a Getafe i també per l’amor a l’Espanyol.

Ara sembla que el de Gràcia està més alliberat. Comença a gaudir en defensar la blanc-i-blava perquè, com ell mateix va dir, mai sabrà quan tornarà a vestir aquesta samarreta. És un futbolista amb qualitat i una tècnica fantàstica al qual només li falta donar continuïtat a aquestes sensacions. Ho volem tots i ho vol ell, però en moltes ocasions vivim més de les expectatives que de les realitats. I aquest, tristament, ha estat el cas.