Solidari a l’Espanyol vol dir Roberto Fernández, per Rubén Martínez | OneFootball

Solidari: segons el DIEC, és allò que està unit, formant un tot. Però, si consultem el diccionari particular de l’Espanyol (el diccionari blanc-i-blau), el significat canvia. Solidari significa Roberto Fernández.

El de Puente Genil no és només un davanter. És una peça vital en l’engranatge de Manolo González. És el primer defensa de l’equip, el primer jugador que marca el ritme de la pressió quan les cames comencen a pesar. Els números no enganyen. Més de 1.700 minuts aquesta temporada i titular en 19 dels 26 partits de Lliga. Porta el dorsal 9, sí, però també porta el pes de ser la referència ofensiva de l’equip.

I en aquesta batalla, Roberto té la sort de comptar amb el millor soci possible. Al seu costat hi trobem la figura de Kike García. És la imatge d’un gran binomi: l’expert i el novell. Kike, l’obrer de gol i mestre de mil batalles, aquell que coneix tots els trucs i cicatrius de la categoria, pot ser un gran mentor per al de Puente Genil.

Ara bé, no podem amagar la realitat perquè el moment actual és complicat. Com la resta dels seus companys, l’andalús pateix en aquests darrers mesos. A principis de curs, teníem clar que la seva capacitat golejadora seria un pilar fonamental.

Avui, però, els cinc gols que suma semblen poca cosa. No per falta de voluntat, sinó per l’ansietat de qui ho intenta tot i no troba el premi. No perquè la seva capacitat de conversió sigui dolenta, que no ho ha estat a la primera volta, sinó perquè la fam de l’afició i les ocasions generades demanaven un plus que no acaba d’arribar. Ara bé, seria molt injust mesurar a Roberto només pel gol. Sovint ens fixem en la xifra i oblidem el desgast.

Recordem la dita de Pere Milla: els gols són com el quètxup. Costa que surtin, però quan comencen a fluir, ho fan sense aturador. El Roberto travessa una fase on tot sembla sortir-li a la contra, però el seu olfacte i la seva lectura de l’àrea continuen intactes. Els gols tornaran.

I aquí arriba un dilema que hem d’analitzar: ¿És el seu sacrifici el seu propi enemic? El de Puente Genil es buida. Corre quilòmetres darrere de pilotes perdudes, es baralla amb els centrals, ajuda en el replegament i mor en cada pressió. Potser, quan arriba el moment de la veritat, quan el davanter ha de tenir el cap fred i el peu precís, el motor del davanter ja està en reserva.

Però, ¿què seria de l’Espanyol sense aquestes curses? Roberto es buida perquè l’equip no s’enfonsi. Es baralla amb els centrals perquè els seus companys tinguin espai. Se sacrifica ell per fer millors els altres.

L’esforç no es negocia, i això a l’RCDE Stadium es valora més que res. Però l’Espanyol necessita que el seu «primer defensor» torni a ser, per damunt de tot, el seu «millor executor». Perquè la solidaritat és el que ens fa resistir, però el gol… el gol és el que ens farà somriure.