Lamine Yamal altera el sentit comú | OneFootball

Dues derrotes i un empat en tres partits sense el geni de Rocafonda com a titular i, en aquest procés, qui menys perd el cap en aquesta casa de bojos és el nen de 17 anys

Columna de Joan Cebrián (@Motijoan)

En un moment donat, el guionista de la famosa sitcom coneguda com a ‘futbol’ va dir en veu alta: “Tu, Futbol Club Barcelona, d’entre molts plaers, gaudiràs especialment el de veure a molts dels millors jugadors de la història amb la teva samarreta. A canvi, però, el preu a pagar serà el caïnisme”. I tot seguit ho va reflectir en escrit a un paper. Si ara el barcelonisme ja comença a aixecar el cap de veritat amb la sortida de Leo Messi és perquè Lamine Yamal ha aparegut a les nostres vides. Esquerrà i sempre ben a prop de la línia de calç a la banda dreta. Portaveu del futbol de carrer de la millor manera possible, des de la naturalitat, i amb el toc de sudapollisme que provoca que tingui més carisma. A més, de moment aparenta estar allunyat del destí que se li va reservar a Ansu Fati. Però això no implica que Yamal, com qualsevol futbolista, no pugui patir lesions o èpoques dolentes. Sense ell a la gespa, les alarmes comencen a sonar. Part de l’afició blaugrana insisteix a tornar a combinar els 11S catalans i nord-americans. La situació està catastròfica, tot està malament, tothom ha d’estar trist i res val la pena. Potser caldria prendre nota del més important que fa el geni de Rocafonda a l’hora de jugar, és a dir, relativitzar les coses.

A la Lliga, el Barça ha perdut dos partits i empatat un als tres duels on Lamine Yamal no ha sigut titular. Dada tan certa i, paradoxalment, rodona les imatges d’un vídeo per alleujar l’ansietat. L’última vegada, a Balaídos. Un partit que, sense dominar, els blaugranes van poder tancar durant la segona part. Però del possible 0-3 el marcador va acabar finalment amb el 2-2. Un duel on Gerard Martín va tornar a generar més calfreds que certeses, on Jules Koundé va quedar-se sense senyal i on l’orgull que va generar veure a Gavi jugar tan bé -va ser la seva primera titularitat després de trencar-se el lligament creuat anterior- era proporcional a la vergonya que va fer Frenkie de Jong. No en un aspecte en concret, sinó en general: amb la pilota, defensant i portant el braçalet de capità. Té mèrit fer tants esforços per ser un peix bullit. El partit va trontollar des del primer moment en què els culers, lluny de fer de “l’estil” un clixé, no van controlar la pilota. És a dir, des del moment en què Lamine Yamal no juga a l’onze inicial.

No cal recordar quin és l’aspecte més vistós de Yamal amb la pilota amb els peus. La seva tècnica és l’excel·lència més gran dins l’excel·lència de l’elit. Però on més es nota la seva absència és a la pausa que aporta a l’hora de prendre decisions. Sap escollir quan ser incisiu individualment, associant-se o allargar la jugada perquè el partit demana calma. La sotana com a recurs per mantenir una llarga possessió i no necessàriament per a desplegar un contraatac. El Barça va trobar a faltar en Lamine Yamal especialment per aquest motiu a Balaídos, com va passar als últims quarts de final de la Champions League a Montjuïc després de la ja famosa expulsió de Ronald Araujo. És una bogeria que un adolescent de 17 anys no només s’hagi convertit en un dels millors jugadors del club blaugrana, sinó del món sencer. Com a mínim, i sent molt humils, entre els futbolistes joves. Però a la vegada, això és un problema. Estem acostumats a normalitzar les autèntiques rara avis del futbol a canvi de perdre el sentit amb les coses més lògiques del món: pots perdre o empatar partits a camps difícils.

Davant la fictícia necessitat d’urgència -estem a novembre, el nou i beneït entrenador culer, Hansi Flick, no porta ni mig any a Barcelona-, és fàcil confondre notar les absències amb què tota una maquinària com ho és que el club blaugrana sencer depengui d’un adolescent. Que el planter era curt sempre ha sigut tan cert com el fet que el rendiment immediat de l’equip és molt superior a l’expectativa prèvia general. Però tres derrotes sense Lamine Yamal provoquen la matisada com a “Laminedependència” -el màrqueting és ben bé això, fingir que en saps molt i fer propostes mediocres, com aquest sobrenom- que la situació sigui tan esperpèntica com la temporada passada. Com si darrere de les línies altes per defensar, la mobilitat a l’hora d’atacar els espais i les pressions postpèrdua no tinguessin una ment enrere. Com si Flick no estigués buscant encara un pegat com alternar figures com Fermín López o Dani Olmo per les bandes mentre un altre jugador, sigui Raphinha o Pedri, fa de connector. Com si el futbol hagués sigut un esport on es deixen d’assajar les coses i modificar-les en funció dels resultats de les proves. Al final, qui menys perd el cap en aquesta casa de bojos és el nen de 17 anys que ja enlluerna el món sencer.